Com en un teatre amat, la ciutat no té nom
i els edificis semblen de cartró. Aviat aixecaran

el llit contra la paret per a fer-ne una pantalla
blanca on passar i tornar a passar les nostres

petjades petites, amor. Seran hores precioses,
lluminoses com les meves nits on els llençols

blancs recorden d'altres petjades per d'altres
carrers d'una ciutat sense nom on som, saps,

sempre com a ca nostra. Acluco els ulls, s'apaga
la pantalla. Ma sang, tan teva, fa soroll de petjades.