Poques paraules, un mateix alè, una bufada suau
i tèbia que ens dibuixaria nimbes de cotó com

si fóssim santa i sant, nosaltres tan llaminers
i tan allunyats de l'austera meditació tancada

a les esglésies de fang dur que deixaríem al nostre
pas. S'obriríen portes de fusta fosca de cafés petits,

amb copetes de cava rosat, montaditos de cansalada, un
bocí de truita de carbassó i ta mirada infinita entre

el fum. Ja sé que és un somni però acluco els ulls i
els meus llavis en pinten el contorn més real que si fos

veritat.